16 – 22 Febrero Sin Edulcorantes

Totes les fotos #febrerosinedulcorantes 2018 aquí i a instagram @foreignroads.

16 #febrerosinedulcorantes

febrero sin edulcorantes

Em desperto amb un missatge a les set del matí i una trucada, i el dia, que era gris, s’enfosqueix més. He observat aquest cafè com si tingués totes les respostes, fins que s’ha quedat fred. Avui no em surten les paraules.

17 #febrerosinedulcorantes

febrero sin edulcorantes

És dissabte i agraïm el pas lent de les hores. Després d’esmorzar, agafem el cotxe i enfilem la carretera cap al poble. És el dia del Carnestoltes, i tots dos es disfressen una altra vegada. Admiro el seu entusiasme; a mi mai m’ha agradat. No fa tant de fred com ens pensàvem. Durant un passeig tranquil després de dinar, inhalem l’aire pur de les muntanyes i mirem la caiguda del sol rere el poble. Recordo com el Joan, pedalant, venia cap aquestes muntanyes i sempre em deia que ens hi havíem de trobar. Mai vam coincidir aquí i se’m fa un nus a la gola en pensar-hi. Això em fa recordar, una vegada més, la necessitat de no aplaçar les coses, de no dir-nos que farem aquell dinar, que ja trobarem aquell cafè que no vam fer, que ja recuperarem el temps perdut. De vegades, el temps perdut ja no es recupera mai.

Tornem cap al poble, i la música infantil i els colors de les disfresses dels infants em distreuen dels meus pensaments. Ell resisteix, i nosaltres resistim amb ell.

18 #febrerosinedulcorantes

febrero sin edulcorantes

Les flors dels ametllers, blanques i clares, m’enlluernen una mica, i em penso que la primavera ja ha arribat. Decidim passejar per la platja, i em meravello de l’indret on vivim, i de la sort de disposar de mar i muntanya en qüestió de mitja hora. A la platja, el sol escalfa, però l’aire és fred, i em colpeja la pell, recordant-me que encara estem a meitats de febrer, i l’estiu queda lluny. Tot i així, el tacte de l’arena a les meves mans estimula els meus sentits; si tanco els ulls, puc notar el gust de l’aigua salada i se m’omple el cor d’esperança. Resistim.

19 #febrerosinedulcorantes

febrero sin edulcorantes

Torna a ser dilluns. L’absència de notícies no necessàriament ens du bones notícies, però l’angoixa pesa massa i el dia es fa díficil. Empenyem obligació rere obligació. Carretera en hora punta pel centre de la ciutat, sessions de classe poc estimulants, sensació desagradable d’estar perdent el temps, compres en un supermercat amb massa cua, dina, dóna el dinar, deixa els nens, corre una altra vegada en hora punta cap a classe, marxa abans d’hora, no hi ha lloc de pàrquing al centre de la ciutat, deixa el cotxe a casa, arriba a natació just per dutxar el nen, canviar-lo i tornar a casa, prepara el sopar amb poques ganes i recorda que t’has deixat de comprar allò al supermercat, no passa res, encara està obert, torna, desa la compra, dona el sopar, posa pijames, digues bona nit i enfosa’t al sofà. L’absència de soroll quan tothom dorm, la televisió fluixa de fons, els ulls que es tanquen. Revisem el mòbil. Sense notícies. Seguim.

20 #febrerosinedulcorantes

febrero sin edulcorantes

Un missatge abans de les vuit del matí, que veig més tard, en un lloc on no voldria estar. Un missatge que m’arriba per deu llocs diferents. Un missatge que, sense previ avís, m’ofega i m’oprimeix el cor i em retorça l’estómac. Estic asseguda en una cadira i em passa el món pel davant, borrós. Tinc la mirada fixada en un punt quiet però el meu cap roda, i roda, i roda. Em recomposo, faig veure que tot està bé, acabo el que estic fent i marxo. I és a casa, on el silenci és fort i sec, que m’enfonso. Ja està.

A la tarda, assisteixo a una sessió que demana de mi tot el moviment i l’atenció possibles, i jo no m’hi veig. Sé que després hauré d’anar al tanatori, i no puc frenar les llàgrimes. Aguanto la sessió, perquè és obligatòria, i perquè si m’aturo m’enfonso. Quan acaba, agafo el cotxe tremolant pel que m’espera, i vaig al tanatori. Em retrobo amb amics, companys, gent amb la qual he compartit milers de moments. Agraeixo totes i cadascuna de les seves abraçades eternes i espero per pujar. No puc fer-hi front, encara no.

Veig el seu nom escrit a la pantalla i m’enfonso per enèsima vegada aquell dia. I el veig. En calma. Tranquil. Allí està. I m’ho crec, però a la vegada no m’ho crec. La seva mare m’abraça i sento la necessitat brutal de treure-li tot el dolor, però em sento impotent, perquè no puc.

En marxar, se m’esgoten les llàgrimes, però veig els meus fills a casa i els abraço, i pensava que no quedaven llàgrimes però torno a plorar, i no ho entenen, però no puc deixar-los anar, i me n’alegro per milèsima vegada de tenir-los aquí, sencers, sans, feliços, aliens. S’acaba el dia, apago les llums, tanco els ulls, però no dormo, i la migranya no se’n va, i sé que tardarà en fer-ho.

21 #febrerosinedulcorantes

febrero sin edulcorantes

Els comiats són durs. Els comiats, si saps que no són comiats del tot, són durs però se superen. Els comiats de debò, els definitius, fan tant de mal que fan ferida. Ploro tant que crec seriosament que em deshidrataré.

El meu cos passa pel dia present, mentre que la meva ment està absent. Visc al seu carrer, entro a l’escola que vam compartir, camino per la ciutat que tan estimava, i el veig per tot arreu. Miro els meus fills, una vegada més, agafats de la mà, i m’adono de les coses bones de la vida. Cerco les coses bones de la vida amb una necessitat extrema, i hi són. M’hi aferro, com s’hi aferrava ell, i segueixo.

22 #febrerosinedulcorantes

febrero sin edulcorantes

El dia que faria 31 anys, tothom el segueix recordant. Jo recordo les notes que li enviava, felicitant-lo, quan teníem 7, 8, 9, 10 anys, que passaven per tota la classe abans no arribaven al seu destí. Penso en l’Èric, en els seus cinc anys i els seus companys de classe, i m’aterra la possibilitat que algun dia ell pugui passar pel mateix. M’agradaria estalviar-li tot el dolor que la vida li té reservat, i sé que no és possible. Recordo la meva mare quan em deia que tant de bo patís ella els mals de cap que jo patia, i per fi ho entenc. Prometo que procuraré no deixar passar la vida. Prometo que faré dels petits instants moments significatius. Prometo viure la vida com la viuen els meus fills, amb més entusiasme, amb més fascinació, amb més tranquil·litat i menys negativitat. Prometo convertir les promeses en actituds.

Totes les fotos #febrerosinedulcorantes 2018 aquí i a instagram @foreignroads.

SaveSave

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s