02 – 05 Febrero Sin Edulcorantes

Totes les fotos #febrerosinedulcorantes 2018 aquí i a instagram @foreignroads.

02 #febrerosinedulcorantes

Febrer comença plujós i fred, i el meu esperit, que és de sang calenta, té els ànims sota terra. La llista de coses a fer és llarga, però el plugim em frena en sortir de casa i torno sota refugi. De sobte, recordo per què odio l’hivern, per què els primers mesos de l’any se m’ennueguen cada vegada que intento empassar-los. Apropo les mans clivellades a la calefacció i penso què fer a continuació. Si pogués, em quedaria sota les mantes durant el que resta d’hivern, però no és una opció viable, així que no tindré més remei que revifar. Em preparo un bon esmorzar de pa torrat amb oli i sal i un cafè calent, carregat, per recuperar piles que fa temps estan gastades. Em donen l’energia suficient per fer un pas endavant, posar-me la jaqueta i començar la llista d’encàrrecs que tinc pendents. Malhumorada, amb les mans a les butxaques i el nas rere la bufanda, em moc per la ciutat, en hora punta i amb més cotxes del normal. Sort que ja no plou, perquè a set graus, cada gota és com una petita agulla sobre la pell. Topo amb més gent de la que voldria, però aconsegueixo ratllar uns quants ítems de la llista i ja em sento satisfeta. Arriba la una i el gran surt de l’escola, enmig de caos de paraigües i gent sense miraments. I així, entre rutina i rutina, passa un dia més, i ja estem un passet més a prop de la primavera.

febrero sin edulcorantes

 

03 #febrerosinedulcorantes

Sense pressa i amb nens són paraules que no conjuguen massa bé en una frase. Ells, que tenen aquesta inesgotable energia, que el seu ritme és frenètic, que s’aturen fascinats per qualsevol cosa, i nosaltres, sempre amb pressa, empesos per les obligacions i amb pretensions d’arribar a tot arreu sense aturar-nos. Per això, el migdia s’agraeix. La llum, que entra difosa a través de les cortines, resulta a l’hivern una bona dosi d’energia. El silenci, els carrers sense cotxes, el soroll dels coberts en picar contra els plats, les postres tranquil·les i aquells cafès de després de dinar. La migiada de la petita, amb la seva respiració calmada; els jocs del gran, de precisió, d’atenció, construint amb peces un trineu de neu molt a poc a poc. Els migdies ens permeten prestar-los atenció perquè sembla que el món s’atura. En aquestes escasses hores, el seu món i el nostre conjuguen, perquè les obligacions no existeixen. Després de dinar, des del sofà de casa, tot es veu d’una altra manera.

febrero sin edulcorantes

04 #febrerosinedulcorantes

Ens despertem més aviat del que voldríem, i el dia gris ens du a una excursió fallida en cotxe seguint carreteres sense rumb, perquè qualsevol pla és millor que quedar-nos el dia tancats a casa. Ells estan tranquils, al seient del darrere, escoltant el so de les gotes contra els vidres i cançons infantils que a nosaltres ens ressonen al cervell. En un cafè fosc i depriment, discutim sobre l’avui, el demà, els plans de futur i l’angoixa del dia a dia. Tornem amb l’ànima més calmada i amb ganes de respirar. La grisor del cel pesa sobre nosaltres i sense convicció posem un peu davant de l’altre, perquè el diumenge és un tràmit que cal passar i que costa de navegar. Ens refugiem a casa, amb moltes joguines i poques ganes de sortir, i esperem que passin les hores. Després d’un bany d’escuma, la casa endreçada i les joguines al seu lloc, la tranquil·litat de la nit ens assossega l’ànima i el silenci ens tanca els ulls. Ens n’adonem, després de tot, que potser sí que aquest matí el cotxe ens ha dut a algun lloc. Dels errors se n’aprèn, encara que sovint calgui errar moltes vegades per arribar a veure la llum.

febrero sin edulcorantes

05 #febrerosinedulcorantes

Dilluns d’escola, de natació, d’inici de rutina. Que poc ens esperàvem quan vaig fer la foto, que hauria de dur una temàtica totalment diferent.

Dilluns va ploure. Dilluns va ser fosc, estressant, fred i etern. Dilluns vam arribar a casa i vam adonar-nos que la nina de l’Aina no hi era. La seva nina, la que estima, la que la protegeix quan té por, la que aferra fort i abraça i cuida. La de sempre. En un tram curt d’un minut entre el cotxe i l’escola, sota la pluja, enmig del diluvi universal, la nina s’havia perdut. Els processos de dol són llargs però coneguts. Primer, la incredulitat. No pot ser, ha de ser aquí. Després, la culpa. És culpa meva! No l’hauria d’haver tret de casa! Després, l’acceptació. Ja no hi és, no hi és. Després, la recomposició, o la resignació, o el anem a veure què podem fer per donar-li la volta a la situació. I, amb el temps, el dolor s’evapora, poc a poc, i deixa els residus.  Deixa la petjada d’allò que un dia va fer mal, i t’ensenya, i aprens.

Ens vam posar en cerca i captura de la nina, la mateixa o una similar, per qualsevol indret de la nostra terra. De moment, no hi ha sort, i l’Aina no es convenç fàcilment. Ella vol la seva nina, la que estima, la que cuida, la que la protegeix de tot i més. Aina, la trobarem.

febrero sin edulcorantes

Totes les fotos #febrerosinedulcorantes 2018 aquí i a instagram @foreignroads.

SaveSave

SaveSave

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s