Dos anys d’Aina

Avui fa dos anys ens faltaven hores comptades per veure’t la cara. Diuen que vas arribar cinc dies tard del previst, però jo sé que vas esperar el moment que et tocava. Estaves preparada, però nosaltres no.

La teva arribada va ser senzilla, tranquil·la i emotiva. A les cinc de la tarda vam anar cap a l’hospital amb calma, però amb la convicció que s’apropava l’hora, i quan vam arribar a  la sala d’admissions jo ja no m’aguantava de peu. Em van fer passar de seguida, sabent que ja m’hi quedaria, i que d’allí sortiríem amb tu als braços. La llevadora es va sorprendre en veure que ja estava de sis centímetres, i es van afanyar en posar-me l’epidural.

A les vuit del vespre van deixar passar el teu pare. A partir de llavors, les hores van transcórrer molt lentes. Com em va passar amb el teu germà, l’anestèsia no em feia efecte en un dels dos costats, així que em van augmentar la dosi. Se’m va adormir tant el cos que tenia la sensació que ja no hi havia contraccions, que allò no avançava, i vaig témer que el teu seria un part de vint-i-quatre hores, igual que l’anterior. Em vaig començar a desesperar, la nit s’aprovava i no tenia sensació d’estar anant cap enlloc.

A les deu del vespre, una llevadora em va preguntar, somrient:

– Tu, quin dia vols que neixi?

Evidentment, la resposta va ser:

– Ara, i avui, si us plau.

Em va dir que probablement ho aconseguiríem, i se’n va anar.

Poca estona després, en reaparèixer, es van adonar amb sorpresa i alegria que tu, amb aquella cabellera negra, ja estaves traient el cap. No m’ho podia creure! Jo que pensava que allò no avançava… i ja eres aquí!

Ho vols veure? Em van dir. No, no, no, vaig respondre.

Però em van posar un mirall al davant i et vaig veure. Vaig veure una massa de cabell espessa, i al cap de quatre empentes ja vas ser aquí. No vaig plorar, perquè no m’ho creia. Va ser un moment tan màgic, tan tranquil, tan assossegat… No hi va haver patiment, tan sols afecte. Tan diferent del teu germà! Recordo que vaig pensar, acabo de ser mare per segona vegada, i la idea em va colpir, em va sacsejar, i em va fer tremolar. I llavors, vaig plorar.

DSC_6606-2res

Se’t van endur i et van netejar. Et veies tan… tan… sana. Havíem passat un embaràs dolorós i difícil, sabíem que el teu cervell no estava del tot bé, i ens preocupava que se’t notés en l’aparença, però res en tu feia pensar que tenies cap problema. Et vas enganxar al pit a la primera, sense lluites, sense intents, sense plors. Des d’aquell moment, no has aconseguit desenganxar-te de mi. Diuen que, quan neixen, els nadons es pensen que formen part de la mare, que són tot un. Jo crec que encara ara, dos anys després, també t’ho penses i, tot i que sovint m’ofegui, sé que també m’agrada.

DSC_6611-3res

Els dies següents van transcórrer entre onades de patiment, nervis, dubtes i neguits. Cada vegada que un metge o una infermera venia a explorar-te, jo els mirava la cara i se m’omplien els ulls de llàgrimes. Buscava pistes en les seves expressions, cercava qualsevol indicació que pogués dir-me si estaves bé o no, però les seves mirades eren tranquil·les i et tractaven com un nadó més. Als dos dies vam baixar a la sala de diagnòstic per la imatge i et van fer una ecografia del cervell. Al tercer dia, una ressonància magnètica. Vam haver de deixar-te sense menjar i dormir durant unes hores, i ploraves, i ploraves, i ploraves. Et van tractar amb molta cura, eres tan petita!

DSC_6537-2res

A les tres setmanes, ens van donar els resultats. Es confirmava el diagnòstic, Quist de Blake, variant de la síndrome de Dandy Walker. Tot i així, una variant que no t’afectava, que no tindria per què notar-se en tu. El neuròleg, però, va deixar una porta oberta, un ‘mai se sap’ que ens va preocupar una vegada més.

Els següents mesos van ser angoixants i esgotadors. No dormies, treies llet després de cada presa, ploraves molt. Però estaves bé, eres espavilada, i aconseguies totes les fites de desenvolupament abans del que establia la norma. Tot i així, jo et mirava i només veia en tu tota mena de síndromes que el meu cap s’inventava. I si fa això perquè té…? I si fa allò altre perquè està afectada de…? I si el quist del cap fa que…? I si…? I si…???

Fins que vaig dir prou. Em vaig dir a mi mateixa que acceptaria qualsevol cosa que ens vingués, que havies aconseguit venir a aquest món i que ara tan sols podíem seguir endavant. Ara ja res era tan important com mantenir-te amb vida, i que passés el que havia de passar.

DSC_6584-2res

Van seguir les revisions a la pediatra, més freqüents del que era habitual, per si de cas. Van seguir les revisions al neuròleg. Van seguir les proves. Però res, res indicava que tenies cap mena de problema, res indicava que no fossis una nena com qualsevol altra. A poc a poc, ens vam anar oblidant del teu petit defecte al cerebel, i vam començar a respirar tranquils. Et tombaves cap als costats com una acròbata, menjaves, reies, parlaves, gatejaves… I aviat va venir la prova de foc: caminar.  El primer dia que vas fer passes sola no vaig parar de plorar. Caminaves sola i no perdies l’equilibri. Poc a poc, vas passar a córrer, i els nostres dubtes es van evaporar de sobte. Ara, amb dos anys, sovint ens oblidem de la teva afectació, i vivim el dia a dia amb total normalitat. Ara, amb dos anys, rius i plores a parts iguals perquè ets molt, molt intensa, i corres i saltes i et baralles amb el teu germà, i menges sola i et poses sola les sabates, i parles pels colzes i cantes cançons sense parar. Ara fas de tot i mes, i cada cosa nova és una alegria immensa.

DSC_2936-2res

Ara, amb dos anys, quan mirem enrere, sovint no recordem tot el patiment, no recordem els mars de llàgrimes, no recordem que un dia vam pensar que potser no et tindríem amb nosaltres. Però si fem memòria, les sensacions de fa dos anys tornen a nosaltres amb tanta vitalitat com si fossin avui.

DSC_3006-2res

Gràcies, Aina, per ser aquí amb nosaltres, i demostrar-nos que ets una lluitadora, que tens potencial i vitalitat, que tens energia per donar i per vendre. I si algun dia caus, et tornarem a aixecar.

Per molts anys, petita Aina!

DSC_2999-2res

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s