Escola, maternitat, criança

Arriba el setembre i, amb ell, l’inici i el fi. Deixem enrere tres mesos de llum, calor i intensitat per situar el cap una vegada més. Torna l’escola, tornen els llargs processos d’adaptació a un nou ambient, noves cares, noves sensacions. La llibertat de l’estiu, l’absència d’horaris, les activitats a l’aire lliure i els dies al poble ens queden enrere, i costa assumir que falta tot un any per tornar-ho a viure.

Arriba el primer dia d’escola i, com si no hi hagués hagut cap aturada, ens llevem i ens vestim, esmorzem, i ho preparem tot com hem fet cada dia. I és que, en realitat, no hem tingut vacances des de març. Cap aturada, cap descans, cap dia de pausa. Així que qui nota més l’inici escolar són ells, els petits, que encaren el nou curs amb dubtes, algun plor i una mica d’il·lusió, amagada rere aquella expressió neguitosa i expectant.

L’Èric acaba de fer cinc anys i comprèn que és tan sols un nou inici més, que ja n’ha viscut quatre, que en una estona ja estarà adaptat a la nova aula, pintada, gran, acolorida, i a la nova mestra, que els rep amb un extra d’afecte i somriures.

L’Aina en canvi plora, i plora, i xiscla, i s’aferra a mi com si l’estigués abandonant de per vida. Malgrat ser la seva tercera adaptació, enguany parla i s’anticipa a allò que vindrà, i associa motxilla amb escola, i escola amb neguit i temor. L’Aina plora, i plora, i jo m’allunyo plorant. Una setmana després, en sortir de casa, encara es queixa i em diu “mama, cole no, no vull cole, mama no”, i encara plora, però són llàgrimes de tristesa, perquè l’estic traint una vegada més. Ja no té por, perquè sap que està bé allí dins, però li dol allunyar-se de mi.

I és a través d’aquests processos d’adaptació que arribo a certes idees sobre maternitat, educació i criança que em fan pensar que no ho estem fent bé. Que els nens i nenes no s’han d’allunyar dels pares i de les mares tan aviat, tan tendres, tan nadons. Que no pot ser que estiguem vivint sota un règim legislatiu que obligui les mares a deixar els seus nadons a mans de desconeguts amb quatre mesos de vida, i que no pot ser que no estiguem lluitant contra això dia rere dia.  Que no pot ser que estiguem assumint com a norma la dita de “no passa res, plora els primers dies, ja deixarà de fer-ho”. Sí que passa, perquè cada llàgrima de cada infant és important per ells, i cada llàgrima de cada pare i mare també ho és. Perquè cal respectar els infants i els seus ritmes, perquè molts d’ells no tenen ni dos anys i només coneixen el seu petit món, i no fa falta que ampliïn mires, encara no. Ja tindran temps. De conèixer, de descobrir l’escola, d’aprendre i de patir. Ja tindran temps.

I aquí ens trobem, un any més, dubtant de si ho estem fent bé, de si cal o no cal, i trampejant dia rere dia esperant que arribi un matí en què no plori i vagi a l’escola contenta. Sabem que passarà, perquè així ha estat les dues darreres vegades però, mentrestant…

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s