12 mesos en fotografies

En algun moment d’aquest darrer any m’he perdut. L’Aina ha complert 12 mesos, i miro fotografies i no ho entenc. Encara puc sentir l’olor de recent nascuda que feia quan va néixer, la suau fragància de la robeta per estrenar, el seu plor fort, la seva ànsia d’alimentar-se i les seves ganes de viure. Encara percebo tot això i, si tanco els ulls, em penso que és ara. Que l’Aina està naixent, que m’estan dient que ja se li veu el cabell (quant de cabell!), que em diuen que tan sols em falta una mica més de força, que ja és aquí. Estic allí, en aquell moment, sense acabar-me de creure que he donat vida per segona vegada, que l’Aina per fi, per fi, per fi és aquí.

Estic allí, però obro els ulls i l’Aina ja té dotze mesos. Un any. El seu primer any de vida. No ho entenc. On se n’han anat les hores? On està aquella petitona? Que algú me la torni, que algú me les torni, les hores perdudes, les hores no gaudides. Les vull. Vull tornar enrere i mirar l’Aina i no trobar-li res en el seu rostre, en el seu comportament, que em doni la més mínima engruna de preocupació. Vull tornar enrere i gaudir-la de debò, no pensar-me que té aquesta malaltia, o aquella altra, o aquest síndrome o aquell altre. Vull agafar-la en bracets i abraçar-la, i no capficar-me en si dorm o no dorm, en si menja, en si s’engreixa o no, en si ja riu o si ja rodola o si ja gateja.

Un any són molts minuts, un any són 525.948 minuts i tinc la sensació d’haver-ne perdut tants. Feina, llar d’infants, esgotament pur, preocupacions en excés, nits sense dormir, moments de ràbia i impotència. Sé que queden milions d’instants per viure amb ella, amb els meus dos petits, però quan arriba la data i fas balanç, tens la sensació d’haver-te perdut pel camí.

Així que ara tan sols val la pena pensar en els moments bons, que en són la majoria, i recordar la felicitat del seu naixement, la tranquil·litat dels mesos posteriors, les riallades compartides entre els dos germans, les seves primeres vegades, les primeres passes i les primeres paraules. Recordar el seu primer somriure, els seus intents de gatejar, les cleques, les cuetes al cabell, els vestits de floretes i els dies de platja i piscina. Els moments d’Aina en mode lapa que té constantment, els nombrosos instants de calma profunda durant la lactància, la seva necessitat de contacte. Moments màgics que sens dubte quedaran impregnats en la nostra memòria quan pensem en aquest primer any.

Ara mirarem endavant, intentarem canviar de rumb i seguirem caminant. Provarem de començar de nou en molts aspectes de les nostres vides, i seguirem compartint meravellosos moments, dels quals sempre en quedaran milers de sensacions i fotografies pel record.

Per molts anys, petitona nostra, al costat de la teva família i dels teus. Tenim la missió més important del món: fer-te feliç.

dsc_6719dsc_6996-4

aina12meso_v2sresiz

Guardar

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s