el dos mil dotze en algunes imatges

Photobucket

Començava l’any després de nou quilòmetres correguts, com si escapéssim d’un dos mil onze que necessitàvem oblidar. Sota sospites i auguris de temps millors, vam sopar de meravella i jo vaig fer la primera fotografia de l’any. Vam anar a dormir aviat, exhausts, i despertàvem dos dies després amb notícies aclaparadores. El dos mil dotze va començar amb una feina bona, nova i entusiasmadora, i va continuar amb treballs esgotadors en un pis que requeria una reforma completa i molta paciència.

I, a l’abril, ho vam saber. És un nen! És l’únic que vaig dir per les xarxes socials, i em vau omplir de missatges de sorpresa i enhorabona. Jo no podia estar més contenta. Malgrat la incertesa dels propers passos a seguir, malgrat la inseguretat amb la qual seguíem les petjades del que ens marcava el sentit comú, esperàvem aquell 30 d’agost amb unes ànsies incontrolables.

Un estiu feixuc, unes contraccions als set mesos que em van tenir amb el cul enganxat al sofà cada dia durant sis setmanes, amb les obres de la façana foradant-me el cervell, anhelant sortir a passejar i lluir la panxota que creixia a unes velocitats imparables; així van passar els mesos més eterns i esgotadors de tota la meva vida.

I, finalment, semblava que trencava aigües. El dia previst, ni un més, ni un menys. No m’ho podia creure. Les quatre onades de calor havien quedat enrere, i aquell matí plovia. El petit havia esperat les temperatures més fresques.

Vint hores després, per fi, per fi, em trobava cara a cara amb la coseta més bonica i més estranya que havia tingut mai als braços. Un cuquet, un petit cuquet que es movia al meu costat afamat i espantat, i el Jesús i jo no podíem fer més que observar-lo i abraçar-lo a totes hores.

Ara han passat quatre mesos i em cauen les llàgrimes si penso en aquells dies a l’hospital. Ara l’Èric comença a mostrar la seva personalitat, però segueix sent el meu cuquet, que plora quan no es pot adormir, però s’està al bressol 10 hores cada nit. Ara pesa vuit quilos i duu roba de 12 mesos. Ara, que ja hem passat 122 dies i 2928 hores junts, no m’imagino per res del món cap hora del dia sense ell.

Un Nadal diferent, un suport incondicional, un any especial i inoblidable. I el que ens espera.
Anuncis

7 pensaments sobre “el dos mil dotze en algunes imatges

  1. M'ha fet molta gràcia llegir lo del dia 30 d'agost, jo complia el mateix dia! Però el meu nen ja té ara 4 anys i “pico”. Quants records mare meva!! És tan brutal aquesta etapa!
    Ara tinc un altre nen de 3 anys i els 2 són una pinya i ens donen moooolta feina però està clar que són el millor que m'ha passat mai, i amb diferència.

    M'agrada

  2. El 30! Jo no m'esperava pas que fos puntual; és més, pensava que vindria abans, amb tantes contraccions des de la setmana 30… Déu n'hi do com passa el temps, no? Si ja té quatre anys és tot un homenet. 🙂

    Es porten molt poquet els dos germans, s'ho deuen passar super bé junts! A gaudir d'aquests anys, que diuen que són els millors!

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s