si s’acaba el món (serà interessant)

Photobucket

Photobucket

Està bé saber que tenim una rutina. Que quan em llevi a les sis, una hora abans una hora després, hauré d’anar a la cuina i preparar un biberó amb 210 ml i set cullerades de llet, i que l’Èric no se l’acabarà perquè últimament no se’ls acaba, però això és normal, i que el posaré al llit i quan hagi tornat de rentar el biberó, ell ja dormirà.

Està bé saber que després no m’adormiré perquè, així, sovint ja ni ho he d’intentar. I que podré tenir unes hores per a mi, en silenci, mentre escric, o retoco fotografies, o dibuixo, o perdo el temps. Està bé tenir la certesa que, mentrestant, a l’habitació del costat hi ha dues personetes que dormen pacíficament.

També està bé saber que a les vuit o les nou es llevaran i ens n’anirem a passejar, després de baixar el cotxet escales avall, tres pisos, i saber que em farà mal l’esquena perquè, almenys, no és un mal desconegut, i puc dir orgullosa que és conseqüència d’agafar un bebé – el meu – amunt i avall tot el dia. I que anirem a comprar, perquè sempre fa falta alguna cosa, i que ara, a més, hem de comprar regals de Nadal, i malgrat l’hostilitat que em provoca comprar regals, m’agrada saber que tinc la llista de regals, regaladors i regalats ben controlada.

Però no m’agrada pensar que aquesta rutina canviarà en unes setmanes, tot i que ho agraeixo, perquè és necessari. En poc més d’un any m’he adaptat a una feina nova, a una panxa creixent, a símptomes estranys, a metges i hospitals, a llevar-me dia rere dia amb uns quants quilos de més i un ésser estrany que es removia dins meu, i poc després en veure’l cada dia, canviar-li la roba i els bolquers, alimentar-lo i estimar-lo. M’he adaptat a una casa nova i a tenir moltes hores lliures i tenir-ne molt poques a la vegada. En breu m’hauré d’adaptar a una nova rutina i a una nova casa, però ho espero tot plegat amb il·lusió. Mai m’havia entusiasmat seguir una rutina; amb setze em rebel·lia contra això i somniava en viure una vida imprevisible. La utopia de l’adolescència. Ara em faig gran – ui, vint-i-cinc anys! – i, malgrat estar còmoda en aquest dia a dia, espero els canvis perquè els canvis renoven i revisculen i donen oxigen.

Ens adaptarem, com ho hem fet sempre fins ara. L’ésser humà és així de meravellós.

I si demà s’acaba el món – fixa’t tu quin canvi de rutina més bèstia – doncs també l’acceptarem, amb il·lusió.

Perquè, si més no, serà ben interessant.

Save

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s